On siguem tant és, perquè res no canvia el fred que fot ni què em corca. Sóc Senyor d'aquestes ruïnes, i la teva absència no esborra el fet que els rocs sobre els que m'alço són el testimoni mut de que un dia vaig erigir als teus peus un altar. De tan guerxo com va créixer ara és per terra -com és ben obvi. Però és que guerxes eren les mans que el van aixecar. No te'n queixis; bé que ho sabies, i malgrat tot vas deixar-les treballar.

És foll i no duu enlloc, haver tresorejat records llavors i ara tant preuar-los, ni conservar per sempre com a penyora -ad infinitum, si cal- dins una capseta daurada aquells petons perpètuament congelats sota la forma de pagarés sense data de venciment.

Sí, i és malaltís, avorrit, pesat, repetit... No té sentit. D'acord. Però tampoc no em calen justificacions absurdes, explicacions racionals, ni rars propòsits. Faig el que em rota, deixa'm en pau. És tot el que tinc: Només maldepanxa existencial, estúpid amor -etern o estacional i recurrentment transitori, que pel cas totes dues coses són la mateixa, i això darrer ho explica tot- i la confirmació dolorosa -o bé, en el seu defecte l'infundat convenciment, igualment feridor- que un dia aquell sentiment fou correspost. O no, tant se val. A ningú no importa això ara.

Per què seguir? Sense la vènia dels absents, manllevaré paraules d'altri i no acabaré de forma ortodoxa -que em perdoni el fantasma de Sir William Butler Yeats tan barroerament citar-lo: Dius que no hi ha amor, amor meu, si no és que dura per sempre. Bajanades! Hi ha capítols molt millors que no l'obra sencera.

Entre tanta pedra i els somriures pòstums dels morts no em cal cercar mots nous per al que ja no pot ser millor descrit. Ni per a etèries oïdes sordes, dit sigui de passada, àdhuc ímprobament.

Joan-Albert Ros