Electronic Arts va sorprendre tothom en anunciar aquest joc de lluita, i és que la companyia dels Sims és, sobretot, coneguda per jocs d'esports, però no de lluita precisament, ni per versions de personatges de còmic sota llicència. Fins no fa pas massa, qui tenia els drets dels personatges de Marvel era Capcom, que va aconseguir fa uns quants anys fer vibrar les màquines recreatives de mig món amb jocs impressionants, com X-Men - Children Of The Atom, Marvel Super Heroes, Marvel Super Heroes vs. Street Fighter, X-Men vs. Street Fighter o Marvel vs. Capcom, que avui tenen ja un cert regust retro.

La versió recent dels X-Men com a RPG oferta a X-Men - Legends per Activision potser feia pensar que EA Games intentaria quelcom de similar, però aquest nou joc té potser més a veure amb els de Capcom, pel que fa a format -tot i l'ús de gràfics 3D- que no pas amb el més recent d'Activision.

Per a aquest joc Marvel i EA han creat una història -que té, també, la seva versió en còmic- en la que els personatges de l'editorial s'enfronten amb éssers dotats de grans poders a les ordres d'un científic guillat. Potser l'argument no és res d'extraordinari, però en el desenvolupament de la sèrie i del vídeo-joc ha intervingut un dels guionistes estrella dels darrers anys a la casa de les idees, Mark Millar. Per als dissenys de personatges, EA ha comptat amb els llapis i els pinzells de Jae Lee, per a la versió de PS2, i amb els de Terry i Rachel Dodson per als de PSP. A banda d'aquest aspecte visual, prou rellevant, en consideració a l'art dels dibuixants implicants, prou diferent, les dues versions del joc tenen també altres diferències. I, a jutjar pel que s'ha comentat en fòrums i mitjans especialitzats de la versió per a Play Station 2, això és una sort per als usuaris de Play Station Portable.

Malgrat la nombrosa quantitat de crítiques negatives que ha rebut aquest joc a d'altres plataformes (la seva versió per a PS2 no ha deixat content gairebé ningú), Marvel Nemesis PSP resulta molt entretingut i intel·ligentment dissenyat, i s'ha adequat a les característiques de la petita de Sony. La intel·ligència artificial dels contrincants no sorprèn negativament, com en la versió de saló. Potser el jugador trobarà a faltar les animacions explicatives de la història (substituïdes a PSP per quadres de text), o un major nombre d'escenaris (n'hi ha set disponibles), o bé més personatges clàssics de Marvel (hi ha  divuit combatents, la història comença amb només dos personatges i caldrà anar desbloquejant els següents; deu pertanyen a Marvel, els altres vuit són Imperfectes, de disseny exclusiu per al joc, per tant).

Els moviments de cada combatent són els que qualsevol bon aficionat als còmics esperaria que fossin, i tampoc no decebrà als qui només esperin trobar-hi acció i no coneguin les aventures impreses dels herois participants. Habituar-se als controls pot dur un cert temps, per això els creadors del vídeo-joc han introduït la possibilitat de triar entre dues configuracions de comandament possibles, tot i que un cop acostumats al maneig de cada personatge, veurem que aprendre com es mou cadascun d'ells, tot i els distints poders i atributs físics específics, no és cosa complicada. Els escenaris permeten interacció i destrucció progressiva, així com l'ús d'elements d'atrezzo com a arma. El sistema de cartes que confereix capacitats i poders extres, lluny de fer-se confús i de dificultar l'acció (cosa que sí que passa a Ac!d, la versió de Metal Gear per a PSP), esdevé de gran ajuda a l'hora de derrotar contrincants més poderosos. Tot i la limitació d'escenaris, triga prou a fer-se repetitiu i garanteix hores de joc, considerada la quantitat de participants diferents amb poders particulars i exclusius.

Vet aquí que arribà Nadal i Jota odià com mai la data. Desitjà amb totes les seves forces no existir. No pas cessar d'existir, o sia, veure finida la seva vida (cosa que no hauria estat suficient, perquè morir rarament resulta elegant, i a més, la seva defunció hauria comportat maldecaps a prou persones, que probablement l'haurien enyorat -Jota era, de veres, un ésser afortunat, perquè molts l'estimaven, tot i que tant d'afecte signifiqués per a ell tan poc). No, no era això el que Jota volia; només no haver existit mai li compensaria el fàstic infinit que llavors patia per qüestions de calendari.