M'has esberlat la closca, finalment, de tant jugar a llançar fletxes, amb l'excusa recreativa de fer punteria a la poma que duc damunt la testa. No cal patir pel fruit, no obstant, que segueix, intacte, al seu lloc, ni per la meva salut; sempre he tingut el cap buit -saps que només el faig servir per pentinar-me. Així que no s'ha perdut res, almenys ara hi porto la sageta, i prou bé que em queda. Com flors sobre una tomba: corona ma nul·la sapiència, la meva absoluta estultícia.

Més m'estimo, però, que deixis d'una vegada tranquil·la la ballesta. Perquè un dard afavoreix, però quatre potser embafen i em farien estrafolari. No voldria ser extravagant, i ja em costa prou d'estar presentable, d'altra banda: darrerament se m'encalla sovint el raspall a la clenxa.

Em fa por la teva mirada guerxa de franctirador, és una ganyota de mal averany que em diu que acabaré per prendre mal, si segueixes disparant. Em veig aviat fet un buirac, catàleg ambulant dels pírcings més agosarats.

Joan-Albert Ros

De fa prou temps del teu costat absent, des d'aquest regne de tenebra i repòs etern sento tant tan sovint interpel·lar-te, amb les meves sessions intempestives d'espiritisme invers...! No dec oferir-te un dol gens plàcid, estimada.

Ara que, tant hi fot, de fet, si t'importunen, ma veu fantasmagòrica i mes dèries de mòmia, no ens cal disculpar-nos, als cadàvers.

Muts i a la gàbia, doncs, callaré com una tomba. Deixeu-me, cucs, que jo vaig fent!... -Ep!, mentre no se m'assequi l'ectoplasma, almenys.

Joan-Albert Ros