"De la taronja va sortir una jove preciosa, semblava un ésser diví. I la jove va parlar: Tens Pa? -va demanar.

-No me'n queda -va dir el príncep.

-Tens aigua? -demanà la noia aquest cop.

-No, no me'n queda, tampoc.

Després de dir això la princesa va desaparèixer.

El príncep es va fregar els ulls, dubtava si somiava o estava despert. Va decidir llavors arrencar de l'arbre una altra taronja, i va començar a pelar-la. Novament en va aparèixer una altra jove, més bella fins i tot que la primera.

-Tens pa?, va demanar la segona noia al príncep.

-No -respongué ell.

-Tens aigua? -preguntà la noia.

-No, però si us plau no te'n vagis -implorà el príncep.

-He de marxar.

I dient això la jove es va fer fonedissa en pocs segons.

El príncep no sabia ben bé què fer. Només quedava una taronja.

Va decidir agafar el seu cavall i cavalcar molt de pressa. Va arribar a una petita casa on va canviar la seva capa per pa i aigua i va tornar a la muntanya. Va agafar la darrera taronja, i es va disposar a obrir-la quan del fruit va sortir una jove, encara més formosa que les anteriors, que li va demanar:

-Tens pa?

-Sí, pren-ne -li va dir el príncep oferint-n'hi.

Després de menjar una mica, la jove, com el príncep esperava, va preguntar aquest cop: Tens aigua?

-Sí, pren-ne -li oferí el príncep.

La jove va beure, i en acabar explicà al príncep que era una princesa a qui una bruixa malvada havia encantat, l’encanteri duraria fins que un príncep de cor noble no la rescatés. Aquell seria el jove amb qui s'hauria de casar. El príncep la dugué a palau en el seu cavall, amb el propòsit de convertir-la en la seva muller.

En poc temps arribaren al castell, a l'entrada de palau hi havia una font en què es van aturar per beure i endreçar-se una mica. El príncep mirà la jove, i li va dir: Marxo a palau, recullo un vestit per a tu i un cotxe de cavalls.

A la princesa li va semblar bona idea, però li va dir: Que ningú no t'abraci, perquè si ho fa algú m'oblidaràs per sempre, irremeiablement.

Va arribar el príncep a palau, tots contents volien abraçar-lo envaïts per la gran alegria de veure'l després de tant de temps sense saber-ne res. Però ell repetia: Si us plau no em toqueu, aviat podré explicar-vos-ho tot.

Tothom l’obeí, tret de la seva àvia, que era una mica sorda. La dona se li acostà per darrera, per sorprendre'l, i l'abraçà, i en aquell instant el príncep oblidà la seva princesa, que l'esperava pujada dalt d'una gran figuera que hi havia al costat de la font.

Van passar els dies i el príncep no recordava res.

Un dia una bruixa lletja, va anar a buscar aigua a la font, i en mirar l'aigua s'hi va veure reflectida i exclamà: La gent diu que sóc lletja, però jo em veig bella, en canvi. Sense saber que a qui veia era a la princesa, llavors la princesa esternudà, la bruixa la va veure i li va demanar que baixés de l'arbre. Un cop a sota, la jove explicà tot el que havia succeït a la bruixa. La vella, lluny d'ajudar-la li clavà al front un agulla de cap i la convertí en colom. La princesa, esglaiada, va marxar volant.

La bruixa es va presentar al palau, i demanà audiència al príncep, que s'entrevistà amb ella. La bruixa li va explicar que era la princesa del taronger, que després de tants dies al ras havia envellit, i que l'embruixament només es trencaria un cop contragués matrimoni amb el seu príncep. El príncep, convençut que havia recuperat la memòria i desconeixedor de l’engany, va decidir casar-se amb la bruixa sense saber qui era en realitat. Sabia que s’havia compromès amb la princesa i estava decidit a complir la seva paraula.

El dia de la boda, a la finestra de les habitacions del príncep va aparèixer una colometa, el príncep s'hi acostà i la prengué a la seva mà, mirant-la, va veure que plorava, i volent-la consolar i en acariciar-la suaument trobà quelcom al seu front. El príncep enretirà l’agulla màgica i la princesa recuperà la seva forma autèntica i revelà el complot de la bruixa, que va ser per sempre engarjolada, per tal que mai més no pogués fer mal a ningú.

Els dos es van casar i van ser feliços. i van continuar repartint l'oli dels seus camps entre els habitants del seu regne".

Aquest conte me l'explicaves quan jo era petit, però penso que ha estat de gran que he pogut entendre'l de debò.

O bé potser he entès el significat especial que la història havia de tenir per a mi. Entenc que a la vida som el que hem donat, i que si ho hem fet com tu, a balquena, tant se val què recordem. Quan el pes dels anys ens dilueix, en definitiva, podem fins i tot oblidar qui som, la nostra pròpia història, el més essencial, si a prop hi ha qui ens vol i ens estima, qui ens agombola quan som orfes de tota referència, qui de debò sap qui som, qui hem estat.

Paties una malaltia terrible, que arriba a esborrar completament la identitat de la persona i que en molts casos aconsegueix treure’n allò més dolent. De dolent, de tu, no n'ha pogut treure res, aquest mal maleït, perquè dins teu res de dolent no hi havia. Ni el buit absolut ni el silenci no han pogut esborrar-te el somriure. Eres un àngel, com el iaio Albert.

I ja et trobo molt a faltar, iaia. T'estimo.

Joan-Albert Ros