Em retreies sempre la pila de serradures i encenalls als meus peus, producte de la feina incansable dels quatre corcs del roure del meu cor.

Vés a saber on paren ara aquells flocs, fa temps que la pols va dispersar-se empesa pel bategar d'ales fosques dels estols de corbs d'idees negres del teu cap.

No em reca l'escampall: mentre quedi fusta, les famolenques larves mecàniques dels escarabats d'aquest pit rosegaran encara. Aviat de nou se m'ompliran de retalls d'escorça les sabates.

Joan-Albert Ros

Vet aquí un dibuix per al concurs organitzat per Vadejocs.cat amb motiu del llençament del videojoc God of War - Chais of Olympus dels estudis Ready at Dawn, per a la plataforma Play Station Portable. No és més que un homenatge gràfic a l'aspecte imponent i amenaçador del protagonista de la història, Kratos, que trinxa tot el que se li posa al davant, cíclops, colossos, gorgones i minotaures inclosos. Tot i que té elements de rol i aventura gràfica, la saga d'aquest aspirant a usurpador del tron d'Ares com a déu de la guerra de la mitologia grega és, eminentment, un beat'em up, que no és un dels meus gèneres favorits, precisament, però em sembla molt remarcable l'elevadíssima qualitat tècnica i artística de cadascun dels lliuraments de les seves aventures, pel que han destacat no només aquelles aparegudes a PS2, sinó també aquesta darrera per a PSP.

L'acudit amb el que participo al concurs (que no reprodueixo aquí, per les molt empipadores limitacions de mida i qualitat que MSN Spaces ha introduït recentment per a les imatges que hom afegeix al blog, i que m'obliguen a allotjar bona part dels arxius que hi enllaço en servidors externs, com Imageshack) és més una parida que una paròdia, però com que em venia especialment de gust de crear una il·lustració d'aspecte salvatge i amenaçador imprimint-hi certa factura còmica, en penjo una versió reduïda i modificada, així actualitzo la bitàcola amb material de creació recent.

Joan-Albert Ros

Edito (11/01/09): Per si algú més s'hi troba, comento que recentment Imageshack falla moltíssim i, en canvi, Skydrive, la nova eina d'allotjament d'imatges dels Spaces de Microsoft funciona de meravella, així que m'he pogut permetre de migrar els arxius a l'espai que els correspon, als àlbums de la bitàcola.

La frustració pot mesurar-se en la pròpia pell amb la intensitat dels blaus provocats per les patacades resultants de constatar com n'és de dur d'estavellar-se en el mur d'alta densitat que és la realitat, i que sovint serveix atzars que difereixen massa d'aquells projectes personals més cobejats, que hom havia edificat als núvols a base de ciments onírics i estintolat amb confiança en valors d'alt risc, garanties dubtoses, vanes esperances i palles mentals.

Si mai en mirar-vos al mirall us sembla que sou d'un blau profund i estrident, doncs, no us escarrasseu en demanar explicacions a cap dermatòleg, N'hi haurà prou que mireu de ser menys somiatruites, simplement. Si bé difícilment tampoc empal·lidir escau ni afavoreix ningú, aviat us satisfarà adonar-vos, en canvi, de com en deixar que us envaeixi aquesta grisor generalitzada passareu fàcilment desapercebuts enmig de tanta mediocritat.

Pareu compte, però, de no difuminar-vos excessivament i desaparèixer del tot en el procés.

Joan-Albert Ros

Sobre el recent daltabaix electoral d'ERC

Primer diré que em sap greu aquesta eixordadora patacada que encara sona que trona, i després que se l'han buscada i que era inevitable. No puc creure'm que sigui tan colossal la miopia política dels caps del partit i que necessitessin conèixer el resultat del recompte de vots per adonar-se de fins a quin punt l'han vessada. Han arribat a decebre tan profundament el seu propi electorat que només abandonant el govern tripartit tornarien a aixecar el cap.

El partit s'ha venut per un plat de llenties, perquè ni mirant amb lupa no detecto que haguem avançat gens en sobirania en tot aquest temps d'ERC a la Plaça de Sant Jaume. Tampoc no calia apostar per Convergència i Unió, fa dues legislatures, ni la passada. Governs en minoria, del color que fossin, amb recolzament i pactes puntuals haurien tingut cert recorregut, com a mínim, i no haurien desgastat Esquerra com els seus pactes bastards (per bé que perfectament legítims) ho han fet. Si haguessin tingut els nassos i la sang freda d'haver-se quedat a l'oposició abans d'entrar al primer tripartit i acabar reeditant-lo en el present exercici estic convençut que enlloc de lamentar la pèrdua de 5 escons, avui el partit i els seus militants i simpatitzants podríem estar estar tots plegats celebrant un panorama radicalment diferent i realment esperançador per a l'independentisme català. Però no, enlloc de picar pedra s'han estimat més la poltrona, fins i tot després de l'escarment del primer naufragi i de l'aprovació d'aquest Estatut misèrrim que probablement, a més, aviat tombarà el Tribunal Constitucional. Ara ho paguen, tot això, i ho paguem els qui ens vam creure la fal·làcia aquella de l'equidistància.

Sempre que he tingut oportunitat de parlar d'aquest tema amb militants d'Esquerra han mirat de rebatre-ho esgrimint l'obra social d'aquests anys treballant des de la Generalitat com a justificació, cosa que no em sembla suficient, ni de lluny. Perquè només faltaria que no haguessin fotut brot en tot aquest temps gaudint de càrrec. Tot plegat, però, resulta un balanç massa magre, comparat amb el rèdit que hauria suposat anar guanyant credibilitat, confiança, militants i simpatitzants gradualment, de manera pausada però gradual, com Esquerra ho havia fet d'ençà del final de l'infructuosa aventura que part del partit va emprendre amb l'escissió del PI.

És imperdonable com han malbaratat la confiança de l'electorat que vam creure en el seu projecte. Han deixat orfes centenars de milers d'electors. No votaré ERC de nou mentre no s'adonin que necessitem -que el País necessita- una Esquerra conscient de la seva herència i del seu paper. Han fet de crossa a un PSC-PSOE que no s'aguantava dret a Catalunya i exercint aquest paper s'han anat ensorrant de mala manera, mentre els socialistes poden ara aixecar el cap i treure pit i ERC jeu rebregada a terra. Els socialistes, a l'hora de la veritat, són igual de perillosos que els populars, però tot i rodalies i el caos d'infraestructures, tot i l'engany amb l'Estatut, tot i la seva dèria extirpa-crostes nacionalistes, l'electorat català no n'acaba de tenir la percepció. És perquè ens han disfressat el llop de xai, i és ERC qui ha fet de sastre.

Només faltava ara una lluita interna pel poder. És molt trist i bastant significatiu que, més enllà de personalismes, l'única opció sensata i que avisava sobre les conseqüències dels pactes la representin els corrents interns alternatius encapçalats per Bertran i Carretero. Em temo que sigui Carod o sigui Puigcercós qui es faci finalment amb el suport majoritari de la militància i dels aparells del partit no es replantejaran el suport al govern de Montilla si no es veuen amb l'aigua al coll.

Uns o altres, espero que tots plegats, tenen la responsabilitat de sortir-se'n i escoltar el que els reclama el seu propi electorat. Espero que es posin les piles, perquè no és el futur d'Esquerra Republicana de Catalunya el que està en joc, sinó el mateix horitzó polític del nostre poble. Si és que hi continuen creient, és clar.

Joan-Albert Ros

Hi ha idees que només amb el temps prenen la forma adequada, tant se val que a hom li sembli, en concebre-les i considerar-les, que tinguin aspectes -per bé que encara metafísics- prou concrets, el testimoni físic d'aquests trets pot trigar a fer-se tangible. En part, pel necessari lapse que comporta materialitzar qualsevol abstracció, però no únicament per aquest motiu.

Això mateix és el que em passa quan dibuixo. Quan penso a il·lustrar projectes, de manera més específica. Darrerament, potser perquè m'hi dedico més i perquè no abandono fins que el que diu el llapis s'acosta al que tinc en ment, la formalització d'aquests conceptes tendeix a satisfer-me força més que no ho feia fa uns anys. Suposo que aquesta dificultat per copsar i fer-se amb unes receptes i unes tècniques plausibles obeeix al pendent d'una corba d'aprenentatge.

No aspiro a ser mestre de res, ni molt menys, però sí que celebro que, personalment i modesta, amb totes les imperfeccions i els defectes que sempre observo en qualsevol producte, especialment si és fruit de la meva pròpia creació, la factura de cada nou dibuix tendeix gradualment a acostar-se més i més a aquella que m'agradaria imprimir a cadascuna de les meves feines.

De manera que, amb el temps i una canya, potser algun dia estaré content d'algun gargot d'aquests.

Joan-Albert Ros