Em confesso, per als despistats, esperit contradictori conspicu, la pròpia nèmesi d'un servidor. Cataloguem-me d'autodestructiu. O millor, de cínic-estúpid, i fins a les darreres conseqüències: disposat no només a defensar el contrari del que realment penso (si és que penso, realment, o si és que d'aquests processos mentals suïcides hi ha res que se'n pugui considerar racional), sinó  també a lluitar per procurar-me l'antítesi del que desitjo, vetllant sempre per interessos enemics -no fos cas que aconseguís el que em convingués, o que assolís, ni que fos per casualitat, algun objectiu poc lesiu. Si fos autòtrof m'emmetzinaria. De fet, de tant en tant comprovo que em cou la llengua quan em llepo les ferides (per descomptat, autoinfligides).

Tot i el gest atàvic i el posat de neandertal, no sóc cap energumen, i cultivo passatemps prou elevats, em recreo amb certes ànsies artístiques (més aviat rupestres, tampoc exagerem), i tendeixo ocasionalment a pintar dianes ben rodones als miralls. Només m'emprenya que se'm descentra l'objectiu si em bellugo, i a mi em costa d'estar-me quiet, sobretot si trobo que s'està bé on paro.

No patiu, tanmateix, que tampoc és que em flagel·li tan sovint. Només quan puc fer-me mal de debò, quan m'hi jugo el que d'altres en el meu lloc preuarien, o quan corro el risc d'abastar quelcom que alguna part del meu subconscient cobeja. Aquesta faceta personal tan estranya, per cert, ha de ser a l'indret recòndit de la meva anatomia on rau arrelat cert instint d'autoconservació, tan entaforat sota el munt de runa del meu cap de tarambana que no he estat encara capaç d'extirpar-lo. No m'hi capfico, ja l'ensopegaré, aquella engruna de raó. És només qüestió d'anar burxant, espero.

Joan-Albert Ros