No hi fa res, que em trenqui les banyes a seleccionar bé els mots que necessito que escoltis. En pronunciar-te'ls i fer-te’ls sentir genero en tu, inevitablement, un ventall d'emocions que va des de la més absoluta indiferència fins a la ràbia més atroç, passant per la decepció, el descoratjament, l'exasperació...

Tant se val, si m'esberlo la closca mirant de buidar-la d'idees per tacar papers que vull que llegeixis. En fer-te'ls arribar aconsegueixo, només, que desitgis estripar-los, fins i tot abans de poder-hi fer un cop d'ull. Perquè saps ensumar aquelles frases que no t'agraden, i per això et sembla que cada meva pàgina put de la més nauseabunda de totes les ferums.

Així, ja només se m'acut callar, perquè he arribat al frustrant convenciment que res que digui, res que redacti, no serà gens del teu grat: si tant et repugna el meu discurs, potser valoraràs el meu silenci. En tot cas, dubto que enyoris la meva xerrameca. Però tant de bo recordessis que, algun cop, penso que prou sovint, també vaig dir coses que haurien d'haver-te fet reaccionar diferentment. Em sap una mica greu pensar que aquestes sí que hauries de trobar-les a faltar. Ni que fos molt de tant en tant.

Fart de tant sempre equivocar-me i del meu tan pèssim procedir, he decidit no fer més que estirar-me, i dedicar més hores a dormir. Segur que somiant barrinaré disbarats i se m'acudiran noves maneres de fer el brètol, però fantasiejar no causa malvestats. I mentre dormo no peco.

De totes les maltempsades passades i de les putades que ens hem fet caminant plegats només en recordo, de les primeres, les que s'han esdevingut per culpa meva, i de les darreres les que t'he fet jo a tu, que són les que em toca pagar. I si me'n ve al cap alguna de les altres per poder-te-la refregar a la cara, m'adono que és ridícul intentar recriminar-te res, perquè el mal va passar, i no hi ha cap ferida que no hagi cicatritzat ni que fos prou important en el seu dia. De segur que a l'inversa no ha passat de la mateixa manera, perquè prou grossses han estat les faltes i els errors, i la llista que fa el còmput d'unes i altres no s'acaba mai. Ara m'adono que el fet que hagi estat sempre així no té a veure amb ser o no rancuniós, només apunta que tot plegat és prova suficient per discernir qui de nosaltres ha estat qui s'hi ha deixat la pell i ha cregut en ell mateix, en l'altre, i en tots dos plegats. I qui ha perdonat sempre, fins i tot sense mesura i més enllà de qualsevol punt racional. I no he estat jo, prou que ho saps. No et demanaré perdó, perquè ho he fet ja prou cops, perquè l'he obtingut sempre pel més barat dels preus, i perquè sóc conscient que no el mereixo, perquè no me l'he guanyat. No puc esmenar res perquè no sabria tornar enrera. Però puc evitar repetir-ho, no entrebancant-me de nou amb les mateixes pedres. Perquè les conec tant, d'haver-hi caigut sempre. I toca començar a prendre's la vida seriosament.

Joan-Albert Ros