Víctima d'un sibaritisme necròfag sovint no puc evitar d'assaborir amb delit frenètic records del tot rancis, ben traspassada llur data de caducitat. Qualsevol observador imparcial convindria que aquestes memòries poden ser un llast si esdevenen melangia, remordiments i recances i condemnem qualsevol que hi sigui addicte a viure ancorat al passat.

Nogensmenys, aquestes rèmores maleïdes conformen la meva història i em sembla que revisitar-la m'ofereix una més àmplia perspectiva, ni que sigui per advertir la profunditat de l'esvoranc del penya-segat per on em veig empès a estimbar-me.

L'opció més saludable seria girar el cap i adreçar-se a l'avenir, deixant l'ahir enrera. Però la foscor del forat em sembla hipnòtica, i m'arriba a engolir l'esguard de tal manera que no puc enretirar-ne la mirada. Suposo que és qüestió de mala fabricació, l'inconvenient d'aquest meu mal model de carcassa, que duu un cor equipat de sèrie amb retrovisor.

Joan-Albert Ros