Havent empantanegat tantes impressions amb sengles diarrees, ara només merda pertot, fosca metzina negra com l'arrop, glops de líquida atzabeja, tast sibarita.

Cada mos amarg que àvid de fel regurgites en evocar les pròpies misèries no és sinó escatològica carcassa, vàcua beina, memòria atziaga, temps caducs, conjugacions anquilòtiques de tan pretèrites.

Circulen pudents els records pel trànsit digestiu. Evocar el passat: tràgic recorregut per túnels de desferra i budells de claveguera, la remembrança no és sinó una excursió espeleològica per aspres cavernes intestines, arqueologia de fòssils corruptes de fems ressecs, testimoni de derrotes funestes i d'estèrils triomfs sempre sobrevalorats, tot fent marrada ensopegant amb les engrunes dels cadàvers dels àpats d'antany, caient ocasionalment dins remolins opacs d'arenes movedisses que fins la llum engoleixen; una progressió per canonades de desguàs -pútrida gorja, cau de matèries de rebuig i dels fètids esclats del ventre.

La matèria primera de totes les biografies és el mateix licor vetust, un brou primigeni, producte onanista, corrent de retransmissions infaustes en diferit (únicament en blanc-i-negre), densa escudella. I tot va a parar al mateix indret, un obscur pou mort, avenc insondable, paisatges d'autèntica tenebra -que malament que envelleixen alguns moments!- sentors pintoresques, ferums nauseabundes, olors grotesques.

Funciona la memòria, com veus, com una tassa de vàter, aborda doncs la capbussada sense miraments ni complexes de cap mena, has de saber que qui oli remena els dits se n'unta, no esperis sortir-ne, per tant, ni immaculat ni indemne. Tapa't el nas, fill, i bon profit!, estira la cadena, que abandoni tota esperança aquell qui hi entra.

Joan-Albert Ros