Havent empantanegat tantes impressions amb sengles diarrees, ara només merda pertot, fosca metzina negra com l'arrop, glops de líquida atzabeja, tast sibarita.

Cada mos amarg que àvid de fel regurgites en evocar les pròpies misèries no és sinó escatològica carcassa, vàcua beina, memòria atziaga, temps caducs, conjugacions anquilòtiques de tan pretèrites.

Circulen pudents els records pel trànsit digestiu. Evocar el passat: tràgic recorregut per túnels de desferra i budells de claveguera, la remembrança no és sinó una excursió espeleològica per aspres cavernes intestines, arqueologia de fòssils corruptes de fems ressecs, testimoni de derrotes funestes i d'estèrils triomfs sempre sobrevalorats, tot fent marrada ensopegant amb les engrunes dels cadàvers dels àpats d'antany, caient ocasionalment dins remolins opacs d'arenes movedisses que fins la llum engoleixen; una progressió per canonades de desguàs -pútrida gorja, cau de matèries de rebuig i dels fètids esclats del ventre.

La matèria primera de totes les biografies és el mateix licor vetust, un brou primigeni, producte onanista, corrent de retransmissions infaustes en diferit (únicament en blanc-i-negre), densa escudella. I tot va a parar al mateix indret, un obscur pou mort, avenc insondable, paisatges d'autèntica tenebra -que malament que envelleixen alguns moments!- sentors pintoresques, ferums nauseabundes, olors grotesques.

Funciona la memòria, com veus, com una tassa de vàter, aborda doncs la capbussada sense miraments ni complexes de cap mena, has de saber que qui oli remena els dits se n'unta, no esperis sortir-ne, per tant, ni immaculat ni indemne. Tapa't el nas, fill, i bon profit!, estira la cadena, que abandoni tota esperança aquell qui hi entra.

Joan-Albert Ros

Em confesso, per als despistats, esperit contradictori conspicu, la pròpia nèmesi d'un servidor. Cataloguem-me d'autodestructiu. O millor, de cínic-estúpid, i fins a les darreres conseqüències: disposat no només a defensar el contrari del que realment penso (si és que penso, realment, o si és que d'aquests processos mentals suïcides hi ha res que se'n pugui considerar racional), sinó  també a lluitar per procurar-me l'antítesi del que desitjo, vetllant sempre per interessos enemics -no fos cas que aconseguís el que em convingués, o que assolís, ni que fos per casualitat, algun objectiu poc lesiu. Si fos autòtrof m'emmetzinaria. De fet, de tant en tant comprovo que em cou la llengua quan em llepo les ferides (per descomptat, autoinfligides).

Tot i el gest atàvic i el posat de neandertal, no sóc cap energumen, i cultivo passatemps prou elevats, em recreo amb certes ànsies artístiques (més aviat rupestres, tampoc exagerem), i tendeixo ocasionalment a pintar dianes ben rodones als miralls. Només m'emprenya que se'm descentra l'objectiu si em bellugo, i a mi em costa d'estar-me quiet, sobretot si trobo que s'està bé on paro.

No patiu, tanmateix, que tampoc és que em flagel·li tan sovint. Només quan puc fer-me mal de debò, quan m'hi jugo el que d'altres en el meu lloc preuarien, o quan corro el risc d'abastar quelcom que alguna part del meu subconscient cobeja. Aquesta faceta personal tan estranya, per cert, ha de ser a l'indret recòndit de la meva anatomia on rau arrelat cert instint d'autoconservació, tan entaforat sota el munt de runa del meu cap de tarambana que no he estat encara capaç d'extirpar-lo. No m'hi capfico, ja l'ensopegaré, aquella engruna de raó. És només qüestió d'anar burxant, espero.

Joan-Albert Ros

"De la taronja va sortir una jove preciosa, semblava un ésser diví. I la jove va parlar: Tens Pa? -va demanar.

-No me'n queda -va dir el príncep.

-Tens aigua? -demanà la noia aquest cop.

-No, no me'n queda, tampoc.

Després de dir això la princesa va desaparèixer.

El príncep es va fregar els ulls, dubtava si somiava o estava despert. Va decidir llavors arrencar de l'arbre una altra taronja, i va començar a pelar-la. Novament en va aparèixer una altra jove, més bella fins i tot que la primera.

-Tens pa?, va demanar la segona noia al príncep.

-No -respongué ell.

-Tens aigua? -preguntà la noia.

-No, però si us plau no te'n vagis -implorà el príncep.

-He de marxar.

I dient això la jove es va fer fonedissa en pocs segons.

El príncep no sabia ben bé què fer. Només quedava una taronja.

Va decidir agafar el seu cavall i cavalcar molt de pressa. Va arribar a una petita casa on va canviar la seva capa per pa i aigua i va tornar a la muntanya. Va agafar la darrera taronja, i es va disposar a obrir-la quan del fruit va sortir una jove, encara més formosa que les anteriors, que li va demanar:

-Tens pa?

-Sí, pren-ne -li va dir el príncep oferint-n'hi.

Després de menjar una mica, la jove, com el príncep esperava, va preguntar aquest cop: Tens aigua?

-Sí, pren-ne -li oferí el príncep.

La jove va beure, i en acabar explicà al príncep que era una princesa a qui una bruixa malvada havia encantat, l’encanteri duraria fins que un príncep de cor noble no la rescatés. Aquell seria el jove amb qui s'hauria de casar. El príncep la dugué a palau en el seu cavall, amb el propòsit de convertir-la en la seva muller.

En poc temps arribaren al castell, a l'entrada de palau hi havia una font en què es van aturar per beure i endreçar-se una mica. El príncep mirà la jove, i li va dir: Marxo a palau, recullo un vestit per a tu i un cotxe de cavalls.

A la princesa li va semblar bona idea, però li va dir: Que ningú no t'abraci, perquè si ho fa algú m'oblidaràs per sempre, irremeiablement.

Va arribar el príncep a palau, tots contents volien abraçar-lo envaïts per la gran alegria de veure'l després de tant de temps sense saber-ne res. Però ell repetia: Si us plau no em toqueu, aviat podré explicar-vos-ho tot.

Tothom l’obeí, tret de la seva àvia, que era una mica sorda. La dona se li acostà per darrera, per sorprendre'l, i l'abraçà, i en aquell instant el príncep oblidà la seva princesa, que l'esperava pujada dalt d'una gran figuera que hi havia al costat de la font.

Van passar els dies i el príncep no recordava res.

Un dia una bruixa lletja, va anar a buscar aigua a la font, i en mirar l'aigua s'hi va veure reflectida i exclamà: La gent diu que sóc lletja, però jo em veig bella, en canvi. Sense saber que a qui veia era a la princesa, llavors la princesa esternudà, la bruixa la va veure i li va demanar que baixés de l'arbre. Un cop a sota, la jove explicà tot el que havia succeït a la bruixa. La vella, lluny d'ajudar-la li clavà al front un agulla de cap i la convertí en colom. La princesa, esglaiada, va marxar volant.

La bruixa es va presentar al palau, i demanà audiència al príncep, que s'entrevistà amb ella. La bruixa li va explicar que era la princesa del taronger, que després de tants dies al ras havia envellit, i que l'embruixament només es trencaria un cop contragués matrimoni amb el seu príncep. El príncep, convençut que havia recuperat la memòria i desconeixedor de l’engany, va decidir casar-se amb la bruixa sense saber qui era en realitat. Sabia que s’havia compromès amb la princesa i estava decidit a complir la seva paraula.

El dia de la boda, a la finestra de les habitacions del príncep va aparèixer una colometa, el príncep s'hi acostà i la prengué a la seva mà, mirant-la, va veure que plorava, i volent-la consolar i en acariciar-la suaument trobà quelcom al seu front. El príncep enretirà l’agulla màgica i la princesa recuperà la seva forma autèntica i revelà el complot de la bruixa, que va ser per sempre engarjolada, per tal que mai més no pogués fer mal a ningú.

Els dos es van casar i van ser feliços. i van continuar repartint l'oli dels seus camps entre els habitants del seu regne".

Aquest conte me l'explicaves quan jo era petit, però penso que ha estat de gran que he pogut entendre'l de debò.

O bé potser he entès el significat especial que la història havia de tenir per a mi. Entenc que a la vida som el que hem donat, i que si ho hem fet com tu, a balquena, tant se val què recordem. Quan el pes dels anys ens dilueix, en definitiva, podem fins i tot oblidar qui som, la nostra pròpia història, el més essencial, si a prop hi ha qui ens vol i ens estima, qui ens agombola quan som orfes de tota referència, qui de debò sap qui som, qui hem estat.

Paties una malaltia terrible, que arriba a esborrar completament la identitat de la persona i que en molts casos aconsegueix treure’n allò més dolent. De dolent, de tu, no n'ha pogut treure res, aquest mal maleït, perquè dins teu res de dolent no hi havia. Ni el buit absolut ni el silenci no han pogut esborrar-te el somriure. Eres un àngel, com el iaio Albert.

I ja et trobo molt a faltar, iaia. T'estimo.

Joan-Albert Ros

Ja ho veig, que bé no et trobes, però sé i saps que és pel teu mal cap. Per resoldre res amb mi no comptis, bé t'està el que t'has trobat. Guitzes i clatellots són tot el que de part meva podries esperar, càstigs merescuts, prou te'ls has buscat.

Fixa't si n'estic, de fotut, també -m'ho mereixo, ho sé- com per parar esment a res del que ara et passi. Podries almenys una vegada fer un esforç, preocupar-te pel proïsme i venir-me a ajudar. Però els cops de mà només me'ls dónes, sempre, amb el puny tancat, per fer-me mal.

I a això juguem, absurda broma, com gat i ratolí, des de temps immemorials.

Joan-Albert Ros

M'has esberlat la closca, finalment, de tant jugar a llançar fletxes, amb l'excusa recreativa de fer punteria a la poma que duc damunt la testa. No cal patir pel fruit, no obstant, que segueix, intacte, al seu lloc, ni per la meva salut; sempre he tingut el cap buit -saps que només el faig servir per pentinar-me. Així que no s'ha perdut res, almenys ara hi porto la sageta, i prou bé que em queda. Com flors sobre una tomba: corona ma nul·la sapiència, la meva absoluta estultícia.

Més m'estimo, però, que deixis d'una vegada tranquil·la la ballesta. Perquè un dard afavoreix, però quatre potser embafen i em farien estrafolari. No voldria ser extravagant, i ja em costa prou d'estar presentable, d'altra banda: darrerament se m'encalla sovint el raspall a la clenxa.

Em fa por la teva mirada guerxa de franctirador, és una ganyota de mal averany que em diu que acabaré per prendre mal, si segueixes disparant. Em veig aviat fet un buirac, catàleg ambulant dels pírcings més agosarats.

Joan-Albert Ros

De fa prou temps del teu costat absent, des d'aquest regne de tenebra i repòs etern sento tant tan sovint interpel·lar-te, amb les meves sessions intempestives d'espiritisme invers...! No dec oferir-te un dol gens plàcid, estimada.

Ara que, tant hi fot, de fet, si t'importunen, ma veu fantasmagòrica i mes dèries de mòmia, no ens cal disculpar-nos, als cadàvers.

Muts i a la gàbia, doncs, callaré com una tomba. Deixeu-me, cucs, que jo vaig fent!... -Ep!, mentre no se m'assequi l'ectoplasma, almenys.

Joan-Albert Ros

Si de cop hi ha sumes que et parlen, si constates íntimament que els nombres t'han triat per confident, o que certes progressions aritmètiques pronostiquen el que més tard t'esdevindrà; si prens definitivament consciència que la teva identitat, el teu ésser, la pròpia història, resideixen d'alguna manera dins tots els vint-i-nous. Si t'assetgen matrícules de cotxes, números telefònics, codis postals, qualsevol regiment organitzat de dígits en formació.

Si cada dos per tres et sembla que hi ha xifres que et volen prendre el número, potser ha arribat el dia de marcar en vermell al calendari l'hora de concertar visita amb el metge.

O amb el comptable de capçalera. Tant se val, pel cas és que ens ocupa és ben bé el mateix.

Joan-Albert Ros

Sobre Dead Space, un videojoc de ciència-ficció i horror d'EA Games per a Xbox 360, PS3 i PC.

Qui hagi seguit el que la crítica especialitzada ha anat dient de Dead Space pot haver llegit lloances diverses: que és un tros de joc, que cap afeccionat al gènere i als bons videojocs no se l’hauria de perdre, que és del millor que ningú pugui jugar actualment a cap plataforma... Bé, doncs la meva opinió no és ben bé la mateixa...

Cal aprofitar qualsevol petit respir en els primers episodis, perquè en endavant els trobarem molt a faltar, i si enfrontar-nos a tres o quatre necromorfs pot posar-se enrevessat, no vulgueu saber el que se sent en combatre simultàniament contra sis o set bestioles de menes i mides ben diferents. Hi ha una manera específica d'abordar cadascuna d'aquestes espècies d'éssers. Per ara, fins i tot he tingut ja ocasió de comprovar que hi ha algun ens al qual només és possible sobreviure en el cas -en ocasions realment improbable- que l’arribem a esquivar. Hi ha oponents que es regeneren una vegada i una altra, no importa amb què els atiïs. Sempre tornen i rarament ho fan sols. Haurem de resoldre trencaclosques a cada pantalla, de fet, vèncer molts dels enemics amb els que ens trobarem, fase rera fase, farà que ens haguem de trencar les banyes. La munició és relativament escassa, però és que ni equipat amb munició suficient per a cadascuna de les armes que portem, no podem estar segurs d'arribar a superar les hordes d'extraterrestres malhumorats que ens sotgen.

Per si tot això fos poc, ni els companys de la nau amb què arribem a la colònia minera Ishimura, ni cap dels éssers humans (la majoria agonitzants) amb els qui ens toparem a bord de l’enorme arca espacial semblen dignes de massa confiança. O estan rematadament guillats, o terriblement trastornats o tenen els seus propis i foscos motius i semblen disposats a deixar-nos penjats tan aviat com en tinguin ocasió.

El disseny artístic de personatges i escenaris és brillant i, al costat d'uns efectes sorprenents, el títol aconsegueix una atmosfera totalment opressiva i aclaparadora, sovint ens faltarà l'aire en les escenes que tenen lloc en el buit i que són realment angoixoses. La gairebé nul·la propagació d'ones sonores en aquestes condicions farà que haguem d'estar realment atents a tot allò que passi al nostre voltant. Haurem d'aprendre, a més, a moure'ns en escenaris de gravetat zero, en els que en qüestió de segons el sostre o les parets poden convertir-se en el terra, gràcies a les soles magnètiques del vestit del nostre protagonista, i canviar per complet la percepció de l'entorn.

Podem millorar l'equipament del personatge que conduïm i ampliar-ne l'arsenal, però això vol temps i diners: haurem de passar alguna estona davant de bancs de treball en els que podrem convertir en més letals les eines que fem servir... sempre que comptem amb prou diners per anar adquirint nodes d'energia suficients per fer efectives les millores.

En principi, "Dead Space" no cridava excessivament l'atenció. S’ha anat fent un lloc en els rànquings gairebé sense fer soroll, tot i que la campanya de promoció l’ha acompanyat d’un còmic i d’una pel·ícula d’animació que segur que paga la pena de buscar. Espero que tingueu ocasió de jugar-lo, perquè es tracta d'una joia, un pastís digne dels més exquisits paladars, i com que sé que el morro dels vadejoquencs i vadejoquenques és d'allò més fi, no puc fer menys que recomanar-vos aquesta meravella.

He arribat a un punt d'al·lucinació tan bàrbar que no he pogut fer menys que redactar això. Espero haver picat la curiositat dels qui haurien deixat passar "Dead Space", em sembla que val molt la pena.

Amb el pretext d'aquesta ressenya he dibuixat una petita caricatura que reflecteix el neguit que experimenta el jugador en desplegar el menú... És realment imprudent jugar al tres en ratlla hologràfic pels racons d'aquesta nau espacial de malson! Feu clic al dibuixet de sota per veure la il·lustració.

Joan-Albert Ros

Aquesta breu ressenya ha estat publicada al web especialitzat en videojocs vadejocs.cat. I la il·lustració ha estat remesa a un concurs organitzat per Sony Computer Entertainment.

On siguem tant és, perquè res no canvia el fred que fot ni què em corca. Sóc Senyor d'aquestes ruïnes, i la teva absència no esborra el fet que els rocs sobre els que m'alço són el testimoni mut de que un dia vaig erigir als teus peus un altar. De tan guerxo com va créixer ara és per terra -com és ben obvi. Però és que guerxes eren les mans que el van aixecar. No te'n queixis; bé que ho sabies, i malgrat tot vas deixar-les treballar.

És foll i no duu enlloc, haver tresorejat records llavors i ara tant preuar-los, ni conservar per sempre com a penyora -ad infinitum, si cal- dins una capseta daurada aquells petons perpètuament congelats sota la forma de pagarés sense data de venciment.

Sí, i és malaltís, avorrit, pesat, repetit... No té sentit. D'acord. Però tampoc no em calen justificacions absurdes, explicacions racionals, ni rars propòsits. Faig el que em rota, deixa'm en pau. És tot el que tinc: Només maldepanxa existencial, estúpid amor -etern o estacional i recurrentment transitori, que pel cas totes dues coses són la mateixa, i això darrer ho explica tot- i la confirmació dolorosa -o bé, en el seu defecte l'infundat convenciment, igualment feridor- que un dia aquell sentiment fou correspost. O no, tant se val. A ningú no importa això ara.

Per què seguir? Sense la vènia dels absents, manllevaré paraules d'altri i no acabaré de forma ortodoxa -que em perdoni el fantasma de Sir William Butler Yeats tan barroerament citar-lo: Dius que no hi ha amor, amor meu, si no és que dura per sempre. Bajanades! Hi ha capítols molt millors que no l'obra sencera.

Entre tanta pedra i els somriures pòstums dels morts no em cal cercar mots nous per al que ja no pot ser millor descrit. Ni per a etèries oïdes sordes, dit sigui de passada, àdhuc ímprobament.

Joan-Albert Ros

Víctima d'un sibaritisme necròfag sovint no puc evitar d'assaborir amb delit frenètic records del tot rancis, ben traspassada llur data de caducitat. Qualsevol observador imparcial convindria que aquestes memòries poden ser un llast si esdevenen melangia, remordiments i recances i condemnem qualsevol que hi sigui addicte a viure ancorat al passat.

Nogensmenys, aquestes rèmores maleïdes conformen la meva història i em sembla que revisitar-la m'ofereix una més àmplia perspectiva, ni que sigui per advertir la profunditat de l'esvoranc del penya-segat per on em veig empès a estimbar-me.

L'opció més saludable seria girar el cap i adreçar-se a l'avenir, deixant l'ahir enrera. Però la foscor del forat em sembla hipnòtica, i m'arriba a engolir l'esguard de tal manera que no puc enretirar-ne la mirada. Suposo que és qüestió de mala fabricació, l'inconvenient d'aquest meu mal model de carcassa, que duu un cor equipat de sèrie amb retrovisor.

Joan-Albert Ros

Cuit a foc lent, de mica en mica, gravat al cor a força de nits i dies. Amor robat o donat, de grat i per força, visites furtives, trucs a la porta: estols de papallones bategant a l'estómac. No és or el que lluu, però, si quelcom grinyola. Bromes i enuigs, tants petons com crits, trifurques eixorques -innecessàries excuses contra orelles sordes. Mai no cedir, cap braç a tòrcer. Artificis solemnes, esforç sense el menor sentit, mesos a les fosques. I un nom, malgrat tot, que el temps no esborra.

Joan-Albert Ros

M'agradaria aprendre a viatjar en el temps, perquè sóc refotudament lent i he fet sempre tard arreu. Però sé que em seria impossible, perquè per aconseguir-ho hauria de ser capaç d'arribar on fos fins i tot abans d'haver partit, i no me'n sortiria mai, per culpa d'aquesta feixuga closca de tortuga i del meu cap mal endreçat.

Joan-Albert Ros

Davant de l'espectacle pirotècnic més car del món (és a dir, molt soroll per a no res), amb el partit absurd del Barça a Old Trafford contra el Manchester United i, sobretot, a punt de cloure una segona temporada sense obtenir trofeus futbolístics ni fruits tangibles de cap mena amb els que obsequiar els afeccionats, s'imposa una reflexió lingüística aplicada a l'esport.

És trist, però, filològicament parlant, un cas de paronímia degut a la implantació d'un mot d'origen estranger amenaça de fer-nos perdre el sentit original d'una paraula ben nostrada.

Només cal fer un cop d'ull al vetust diccionari Pompeu Fabra:

Transcric: "crac m. Dit d'un home d'escassa vàlua en un concepte o altre".

Penso que és hora de recuperar la semàntica catalana del vocable i considerar, sense complexos, que gairebé tota la plantilla de Rijkaard, home per home, es mereix ser distingida amb tan onomatopeic títol: Són uns cracs de collons. Això sí, sense k, cal evitar l'anglicisme, perquè de figures en tenim ben poques.

Joan-Albert Ros

Els cínics afeccionats ens vantem d'estar preparats per defensar aferrissadament qüestions que amb la mateixa passió podem atacar. Poca cosa, perquè hi ha qui pot donar-nos lliçons d'aquesta disciplina: no hi ha art més refinat que el dels professionals capaços d'empènyer algú al límit d'un precipici i acabar responsabilitzant de la caiguda la llei de la gravetat i qui s'ha fotut la patacada.

Potser no hi ha res d'irreversible, tret de la mort, però ruixar el que més ens importa amb benzina i temptar la sort  ben a prop de la pila, traient espurnes d'un encenedor, és un joc arriscat i estúpid que fàcilment produirà grans flames, pèrdues sense sentit i pudor de socarrim.

Sigui com sigui, aquests barruts d'ofici esquiven qualsevol acusació afirmant que no cal buscar culpables, tret del propi interfecte i de la mateixa natura. Perquè les relliscades són el resultat de distraccions, els incendis obeeixen al fatídic atzar i a la poca cura en la manipulació de materials inflamables, tal i com descensos vertiginosos i ignicions són deguts a lleis físiques, encara que hi hagi qui es dediqui a propiciar aquests fenòmens.

Fer aparèixer el fracàs com a falta aliena per mitjà d'emmascarades ànsies sabotejadores i convèncer tothom que la víctima és el botxí, són mostres definitives de les formes exquisides dels autèntics artífexs de grans naufragis pretesament accidentals.

Joan-Albert Ros

Sortia amb pressa. No només perquè tinc el mal vici de temptar la sort dilatant massa els terminis d’entrega, sinó també perquè lluitava contra una fama d'impuntual que m’havia guanyat a pols. Havia d’anar a la facultat a lliurar el que –esperava, sobretot pel gran esforç que hi havia esmerçat- havia de ser el darrer treball de carrera. Feia tard, hi hauria d’haver arribat a les cinc i eren quarts de sis ben tocats. Per fi em sentia realment satisfet amb el conjunt d’una obra que fins al curs anterior jo mateix hauria titllat de mediocre, però seguia sense ser capaç de fer res a temps. Aquella assignatura de projectes havia aconseguit donar sentit als cinc anys de Belles Arts. Duia a la carpeta de sota el braç una veritable tesi sobre l’aspecte demiúrgic de la creació artística. Amb el temps he acabat per veure en aquells dibuixos i en aquell assaig de cent cinquanta pàgines més uns balbotejos grandiloqüents i pretensiosos i uns gargots agosarats que no res de gaire notable. De totes formes, el professor de l’assignatura no pensava el mateix i m’havia encoratjat a tirar endavant com fins llavors no ho havia fet ningú. Havien estat tres mesos de feina, i tot i els defectes que hi puc veure ara amb la perspectiva, puc dir que encara em sento prou orgullós del resultat.

Érem a mitjans de juny, però plovia força, aquella tarda que semblava vespre, de tan foscos com eren els núvols que enteranyinaven el cel. Poc més que una tamborinada d’estiu, però suficient per acabar ben xop només de recórrer els pocs metres que hi ha des de casa, al primer xamfrà del carrer València, fins a l’estació de la línia verda de Tarragona. Vaig entrar rabent al passadís subterrani i el vaig recórrer ràpidament, vigilant de no relliscar. Se sentia arribar un comboi a l’andana, si m’afanyava encara tindria el temps just de pujar-hi, després de validar el bitllet i baixar les escales.

Tot i els escarafalls i el tràfec, només vaig poder veure com la foscor del túnel engolia el darrer vagó. Sospirant vaig mirar enlaire, cap al rellotge que m’havia de fer saber quants minuts hauria d’esperar abans no aparegués un nou tren que em dugués cap a Zona Universitària. El rellotge semblava apagat, però abans de poder-hi pensar va aturar-se a la meva andana un altre comboi, que ni havia sentit acostar-se. Em va colpir aquella destacable celeritat, vaig entrar al vagó que tenia més a prop, sobtat i agraït, perquè, providencialment, l’agència de Transports Metropolitans de Barcelona hagués augmentat la freqüència de pas del metro.

Aviat es van tancar les portes i vam arrencar. Recolzat en una de les baranes vaig fullejar de nou el dossier en el que m’havia capficat tantes hores, rellegia algun dels paràgrafs, mirant de sospesar, per enèsima vegada, si havia escollit les paraules adients en una o altra frase. Ho havia repassat massa cops, segurament, però com que sempre hi trobava quelcom susceptible de ser reescrit, temia que em caldria, de nou, més temps. Potser tot és inevitablement perfectible, per molta estona que s’inverteixi en polir les formes, segurament és quimèric d’aspirar a considerar definitiva una obra o donar cap text per enllestit, però no he pogut mai evitar repassar-ho tot, fins i tot obsessivament, mirant d’esmenar qualsevol error que pogués cometre. No em preocupa posar-me en evidència davant l’escrutini de cap jutge, però sovint temo incórrer en errades de cap mena. Suposo que la ciència pot argumentar amb fórmules que temps i entropia augmenten de manera proporcional, i persones raonables convindrien que és presumptuós repassar la feina amb tant deteniment, però no podia evitar fer un cop d’ull a aquelles planes. Una vegada més, almenys. De manera que rellegia, i divagava.

Abstret com estava en les meves cavil•lacions em va costar d’adonar-me que feia alguns minuts que ens movíem prou veloçment, potser m’havia passat per alt que la megafonia hagués anunciat cap estació, però estava convençut que el transport no havia efectuat cap parada. Vaig fixar-me en els indicadors lluminosos sobre les portes, estaven apagats, no hauria pogut dir en quin punt del recorregut ens trobàvem. Se’m va acudir de demanar a algú altre de dins del vagó si havia sentit que s’avisés d’alguna aturada imminent. Vaig dirigir-me a una senyora cap-cota, asseguda a prop meu, vestida de blanc i d’edat avançada. Va alçar un moment el cap i va somriure, per tota resposta. Un altre passatger va respondre similarment quan el vaig inquirir, cosa que em va sorprendre força. Per sort, vaig veure el revisor al final del vagó, i m’hi vaig dirigir, cada cop m’inquietaven més aquell viatge sense pausa i el silenci que m’envoltava.

L’home no em va deixar badar boca, em va exigir el bitllet, amablement però amb fermesa. “Perdoneu, podríeu dir-me...” –intentava preguntar-li el motiu de tan estrambòtic recorregut, però em va interrompre, mirant-me de fit a fit, “el bitllet, si us plau...”. Vaig donar-li la meva T10, i la va marcar amb una mena de foradadora, sense enretirar el seu esguard del meu, sense ni molestar-se a comprovar la validesa de la cartolina que li havia estès; quan me la va tornar vaig insistir de nou. Per fi m’escoltava, i va mirar-me estupefacte. Va demanar-me que li tornés a mostrar la meva targeta, i la va mirar sorprès. “Amb aquest títol de transport no podeu viatjar on es dirigeix aquest comboi, jove!” –em va etzibar, força contrariat- “Haureu de baixar”. Jo no entenia res, però no el vaig poder rebatre, tan aviat com vaig obrir la boca es van activar els altaveus, “propera estació: Tarragona”. En pocs segons vam afluixar la marxa, les portes es van obrir i vaig poder baixar. Tarragona? Era l’estació on havia pujat, aquella en la que ara baixava? Em vaig girar per veure el metro, que ja marxava, aviat la negror del túnel es va haver empassat fins al darrer vagó d’aquell estrany tren.

“Que es troba bé, jove?”- em va dir una veu que, per un instant, em va semblar reconèixer. Al costat mateix de les escales un home i una dona em miraven amb cara de preocupació. “Sí, que em trobo bé... Per què m’ho pregunten?”- els vaig demanar. “Hem pensat que s’havia fet mal, quan ha caigut baixant l’escala”- va respondre l’home. Vaig tocar-me la templa dreta amb el palmell de la mà. Em vaig tacar els dits de sang. “Ha picat amb el cap en un graó, ens ha espantat, –va dir la dona- que necessita ajuda?”. Vaig tranquil•litzar-los i els vaig donar les gràcies per la seva atenció. “Només estic una mica desconcertat” –els vaig dir- estic bé, no s’amoïnin”.

Va entrar un altre comboi, però no vaig gosar pujar-hi. Sabia que havia d’anar a dur el treball, però no estava segur de voler fer el trajecte en metro, aquest cop. L’home i la dona van pujar en un vagó, no vaig poder evitar quedar-me’ls mirant. Eren ells, la passatgera vestida de blanc i el revisor de la meva visió? Era evident que m’havia donat un cop al cap i havia tingut alguna mena d’al•lucinació. Vaig seure en un dels bancs de pedra, i vaig fullejar de nou aquell treball que de poc no em costa la vida. Potser tot havia estat una jugada del meu subconscient, però aquell viatge oníric no encaixava amb la meva T10, marcada, enmig d’una de les pàgines.

Joan-Albert Ros

Aquest conte ha estat remès a la 2a edició del concurs de relats curts TMB PLE D'HISTÒRIES.

És curiós que des d'on m'observes sempre, des del punt de vista que t'ofereix la  teva parcel·la, et semblin tan abruptes les meves arestes, que vegis només ridícules, absurdes, del tot deplorables cadascuna de les meves facetes.

No té sentit que em blasmessis i rebutgessis per ma irregular fesomia, quan cadascun dels bonys convexos d'aquesta monstruosa anatomia s'emmotllava en perfectes correlats còncaus oferts per part teva.

Joan-Albert Ros

Em retreies sempre la pila de serradures i encenalls als meus peus, producte de la feina incansable dels quatre corcs del roure del meu cor.

Vés a saber on paren ara aquells flocs, fa temps que la pols va dispersar-se empesa pel bategar d'ales fosques dels estols de corbs d'idees negres del teu cap.

No em reca l'escampall: mentre quedi fusta, les famolenques larves mecàniques dels escarabats d'aquest pit rosegaran encara. Aviat de nou se m'ompliran de retalls d'escorça les sabates.

Joan-Albert Ros

Vet aquí un dibuix per al concurs organitzat per Vadejocs.cat amb motiu del llençament del videojoc God of War - Chais of Olympus dels estudis Ready at Dawn, per a la plataforma Play Station Portable. No és més que un homenatge gràfic a l'aspecte imponent i amenaçador del protagonista de la història, Kratos, que trinxa tot el que se li posa al davant, cíclops, colossos, gorgones i minotaures inclosos. Tot i que té elements de rol i aventura gràfica, la saga d'aquest aspirant a usurpador del tron d'Ares com a déu de la guerra de la mitologia grega és, eminentment, un beat'em up, que no és un dels meus gèneres favorits, precisament, però em sembla molt remarcable l'elevadíssima qualitat tècnica i artística de cadascun dels lliuraments de les seves aventures, pel que han destacat no només aquelles aparegudes a PS2, sinó també aquesta darrera per a PSP.

L'acudit amb el que participo al concurs (que no reprodueixo aquí, per les molt empipadores limitacions de mida i qualitat que MSN Spaces ha introduït recentment per a les imatges que hom afegeix al blog, i que m'obliguen a allotjar bona part dels arxius que hi enllaço en servidors externs, com Imageshack) és més una parida que una paròdia, però com que em venia especialment de gust de crear una il·lustració d'aspecte salvatge i amenaçador imprimint-hi certa factura còmica, en penjo una versió reduïda i modificada, així actualitzo la bitàcola amb material de creació recent.

Joan-Albert Ros

Edito (11/01/09): Per si algú més s'hi troba, comento que recentment Imageshack falla moltíssim i, en canvi, Skydrive, la nova eina d'allotjament d'imatges dels Spaces de Microsoft funciona de meravella, així que m'he pogut permetre de migrar els arxius a l'espai que els correspon, als àlbums de la bitàcola.

La frustració pot mesurar-se en la pròpia pell amb la intensitat dels blaus provocats per les patacades resultants de constatar com n'és de dur d'estavellar-se en el mur d'alta densitat que és la realitat, i que sovint serveix atzars que difereixen massa d'aquells projectes personals més cobejats, que hom havia edificat als núvols a base de ciments onírics i estintolat amb confiança en valors d'alt risc, garanties dubtoses, vanes esperances i palles mentals.

Si mai en mirar-vos al mirall us sembla que sou d'un blau profund i estrident, doncs, no us escarrasseu en demanar explicacions a cap dermatòleg, N'hi haurà prou que mireu de ser menys somiatruites, simplement. Si bé difícilment tampoc empal·lidir escau ni afavoreix ningú, aviat us satisfarà adonar-vos, en canvi, de com en deixar que us envaeixi aquesta grisor generalitzada passareu fàcilment desapercebuts enmig de tanta mediocritat.

Pareu compte, però, de no difuminar-vos excessivament i desaparèixer del tot en el procés.

Joan-Albert Ros

Sobre el recent daltabaix electoral d'ERC

Primer diré que em sap greu aquesta eixordadora patacada que encara sona que trona, i després que se l'han buscada i que era inevitable. No puc creure'm que sigui tan colossal la miopia política dels caps del partit i que necessitessin conèixer el resultat del recompte de vots per adonar-se de fins a quin punt l'han vessada. Han arribat a decebre tan profundament el seu propi electorat que només abandonant el govern tripartit tornarien a aixecar el cap.

El partit s'ha venut per un plat de llenties, perquè ni mirant amb lupa no detecto que haguem avançat gens en sobirania en tot aquest temps d'ERC a la Plaça de Sant Jaume. Tampoc no calia apostar per Convergència i Unió, fa dues legislatures, ni la passada. Governs en minoria, del color que fossin, amb recolzament i pactes puntuals haurien tingut cert recorregut, com a mínim, i no haurien desgastat Esquerra com els seus pactes bastards (per bé que perfectament legítims) ho han fet. Si haguessin tingut els nassos i la sang freda d'haver-se quedat a l'oposició abans d'entrar al primer tripartit i acabar reeditant-lo en el present exercici estic convençut que enlloc de lamentar la pèrdua de 5 escons, avui el partit i els seus militants i simpatitzants podríem estar estar tots plegats celebrant un panorama radicalment diferent i realment esperançador per a l'independentisme català. Però no, enlloc de picar pedra s'han estimat més la poltrona, fins i tot després de l'escarment del primer naufragi i de l'aprovació d'aquest Estatut misèrrim que probablement, a més, aviat tombarà el Tribunal Constitucional. Ara ho paguen, tot això, i ho paguem els qui ens vam creure la fal·làcia aquella de l'equidistància.

Sempre que he tingut oportunitat de parlar d'aquest tema amb militants d'Esquerra han mirat de rebatre-ho esgrimint l'obra social d'aquests anys treballant des de la Generalitat com a justificació, cosa que no em sembla suficient, ni de lluny. Perquè només faltaria que no haguessin fotut brot en tot aquest temps gaudint de càrrec. Tot plegat, però, resulta un balanç massa magre, comparat amb el rèdit que hauria suposat anar guanyant credibilitat, confiança, militants i simpatitzants gradualment, de manera pausada però gradual, com Esquerra ho havia fet d'ençà del final de l'infructuosa aventura que part del partit va emprendre amb l'escissió del PI.

És imperdonable com han malbaratat la confiança de l'electorat que vam creure en el seu projecte. Han deixat orfes centenars de milers d'electors. No votaré ERC de nou mentre no s'adonin que necessitem -que el País necessita- una Esquerra conscient de la seva herència i del seu paper. Han fet de crossa a un PSC-PSOE que no s'aguantava dret a Catalunya i exercint aquest paper s'han anat ensorrant de mala manera, mentre els socialistes poden ara aixecar el cap i treure pit i ERC jeu rebregada a terra. Els socialistes, a l'hora de la veritat, són igual de perillosos que els populars, però tot i rodalies i el caos d'infraestructures, tot i l'engany amb l'Estatut, tot i la seva dèria extirpa-crostes nacionalistes, l'electorat català no n'acaba de tenir la percepció. És perquè ens han disfressat el llop de xai, i és ERC qui ha fet de sastre.

Només faltava ara una lluita interna pel poder. És molt trist i bastant significatiu que, més enllà de personalismes, l'única opció sensata i que avisava sobre les conseqüències dels pactes la representin els corrents interns alternatius encapçalats per Bertran i Carretero. Em temo que sigui Carod o sigui Puigcercós qui es faci finalment amb el suport majoritari de la militància i dels aparells del partit no es replantejaran el suport al govern de Montilla si no es veuen amb l'aigua al coll.

Uns o altres, espero que tots plegats, tenen la responsabilitat de sortir-se'n i escoltar el que els reclama el seu propi electorat. Espero que es posin les piles, perquè no és el futur d'Esquerra Republicana de Catalunya el que està en joc, sinó el mateix horitzó polític del nostre poble. Si és que hi continuen creient, és clar.

Joan-Albert Ros

Hi ha idees que només amb el temps prenen la forma adequada, tant se val que a hom li sembli, en concebre-les i considerar-les, que tinguin aspectes -per bé que encara metafísics- prou concrets, el testimoni físic d'aquests trets pot trigar a fer-se tangible. En part, pel necessari lapse que comporta materialitzar qualsevol abstracció, però no únicament per aquest motiu.

Això mateix és el que em passa quan dibuixo. Quan penso a il·lustrar projectes, de manera més específica. Darrerament, potser perquè m'hi dedico més i perquè no abandono fins que el que diu el llapis s'acosta al que tinc en ment, la formalització d'aquests conceptes tendeix a satisfer-me força més que no ho feia fa uns anys. Suposo que aquesta dificultat per copsar i fer-se amb unes receptes i unes tècniques plausibles obeeix al pendent d'una corba d'aprenentatge.

No aspiro a ser mestre de res, ni molt menys, però sí que celebro que, personalment i modesta, amb totes les imperfeccions i els defectes que sempre observo en qualsevol producte, especialment si és fruit de la meva pròpia creació, la factura de cada nou dibuix tendeix gradualment a acostar-se més i més a aquella que m'agradaria imprimir a cadascuna de les meves feines.

De manera que, amb el temps i una canya, potser algun dia estaré content d'algun gargot d'aquests.

Joan-Albert Ros